Casinos, valor afegit negatiu (no juguem amb el joc)

Per Josep Centelles i Portella
21 de juny de 2012

Els defensors d’EUROVEGAS es podrien classificar en 4 tipus.

1.- Els especuladors que tenen molt clar que han fet grans negocis sense treballar gaire i que si disposen d’un capital poden anar-lo fent criar en benefici propi. Aquest són un producte marginal del capitalisme contra els qui no tenim massa arguments que vagin més enllà de la ètica o la moral. Els deixem apart perquè el seu argument és bastant sòlid: “estic dins de les regles del mercat”, “compleixo totes les lleis i pago els meus impostos”. Esperem que sigui veritat, poca cosa els podem dir que els pugui interessar.

2.- Els qui tenen responsabilitats de govern. Aquests potser ni tant sols estan a favor del projecte, però entre les seves responsabilitats destaca la de generar ocupació, i en èpoques com aquesta, poca broma! Tenen la responsabilitat d’analitzar què hi ha de veritat en aquesta fullerada de suposats llocs de treball que Eurovegas generaria. El
Govern no ho té fàcil. Però l’hem d’ajudar a destapar les farolejades del Sr. Adelson que, com a bon jugador, li encanten els ordágos.

3.- Els qui s’ho creuen i diuen que “pot ser molt maco”, com ara DisneyLandia, oi? Això dels neons ja està una xic passat de moda, però segur que faran alguna cosa moderna i més xula. A més, diu que hi haurà el Circ du Solei. Pot ser una passada! Aquests són els qui cada dia s’aixequen d’hora, si tenen treball (que cada cop són menys), i als vespres es miren la tele. Ja tenen prou problemes amb el marit, les criatures o a fer arribar les peles a final de mes. En realitat el que volen és que no els atabalin, però si ha de ser maco i si genera empleu … ? Sembla bé, oi? Val a dir que si estan a l’atur, encara els hi pot semblar millor.

4.- Els qui estan preocupats pel país, segueixen més o menys la política, estan desencisats, però tenen opinió i creuen que alguna solució s’ha de trobar a la crisi. Això del joc no els agrada massa. Diuen que genera addicció. A més diuen que va lligat a la prostitució (també en tenim al Raval d’això), a les drogues (qui no s’ha fumat un porret, eh?) i al diner negre. Això sí que fa fàstic, però d’alguna manera s’ha d’atreure el diner, oi? El britànics tenen paradisos
fiscals, els rics posen les peles a Suïssa o a les Caiman. Un munt de dubtes, i al final acaben pensant, el negoci és el negoci, el turisme de casino és una activitat econòmica més tan digne com les altres.

Bé, aquest escrit va dirigit al tipus 4. Per vàries raons. Primer perquè són els únics que potser hauran arribat a llegir fins aquí. Gràcies! I, segon, perquè són gent que tenen opinió, generen opinió. Per a formar-se una opinió sòlida val la pena mirar el joc, no com una activitat esporàdica i individual de entreteniment, sinó, des de l’altra banda, com un negoci. Es tracta d’un negoci molt especial. Curiosament, es pot afirmar que el joc és una activitat econòmica que genera un valor afegit negatiu.

Pot semblar paradoxal però així és.

En termes econòmics, per cada unitat de valor final que produeix (un increment de la felicitat del jugador que guanya) produeix vàries unitats de valor negatiu, varis jugadors que perden. Sempre són més els qui perden que els qui guanyen. Des d’aquest punt de vista, podríem dir que el joc d’apostes d’atzar genera sempre molta més infelicitat que felicitat. En termes monetaris, és evident, qui guanya sempre és la banca, l’amo del casino.

Aquesta és la raó de fons per la qual casinos i jocs d’atzar tinguin a tot arreu una regulació ben especial. Fins i tot hi ha països on estan totalment prohibits. Normalment les regulacions jurídiques deixen el joc en mans del estat. Sovint, en forma de monopolis, loteries, quinieles i similars. Quan s’obre la mà a les activitats privades hi ha una regulació ben rígida i d’una naturalesa molt diferent a la de les demés activitats econòmiques. A casa nostra, tenim una  regulació de numerus clusus, màxim de 4 casinos a tot Catalunya, etc. És una activitat considerada arreu coma a socialment perillosa i des-estructuradora.

Això explica que els grans casinos del món estiguin normalment en ciutats-estat, en verdaderes “illes legals”, a l’estil de Montecarlo, Macao o Singapur. En aquests llocs, se suposa que una legislació permissiva no contaminarà a la ciutadania. Se suposa que el joc no generarà externalitats socials negatives a la ciutadania. Dic “se suposa” perquè hi ha trampa. El que passa és que són llocs on casi no hi ha ciutadania. La frontera és tant aprop que casi tothom és estranger.

Una gran part dels treballadors d’aquestes illes legals, viuen fora del territori o no tenen la nacionalitat. Són ciutats estat que viuen de la població flotant d’estrangers i passavolants. En realitat són exemples, en grans dimensions, dels “no-llocs” del Marc Augé. De fet, els qui qualifiquen Eurovegas de proposta de República Bananera, on la legislació s’adapta al caprici dels magnats, poden ser més refinats i dir que és una proposta per a “no-llocs”. Per a espais sense personalitat.

El cas més interessant és Singapur on l’Adelson hi té la seva última i magna obra. Singapur és més petit que la comarca de la Garrotxa (700>Km2), una bona part de la seva població rica està formada per empleats de multinacionals de països occidentals o japonesos que estan allà de passavolants. Residiran a Singapur no gaire més de 3 o 4 anys. No són verdaders ciutadans. No hi tenen arrels. Per l’altre banda, els treballadors de baixa renda, bona part són malais o  indonesis, residint més enllà de les fronteres o sense nacionalitat singapurana i amb escassos drets de ciutadania. Pel que fa als nacionals de veritat, els qui tenen passaport de Singapur, no deixa de ser curiós com el seu govern els protegeix i només els permet entrar al casino del Sr. Adelson si paguen una taxa anual superior als 1.000 euros. És a dir, a la pràctica no els deixa entrar als casinos. És evident que ni tant sols per al govern de Singapur el joc és una  activitat normal. No hi ha dubteque allà, el joc és una activitat per a estrangers i passavolants.

Després, els crims, que els vagin a cometre a un altre país. No és pas casualitat que Singapur tingui una despesa militar per capita quatre vegades superior a la de Espanya. Necessita un bon aparell militar per a defensar les seves  “fronteres” d’un munt de porqueries indesitjables. L’aparença del Marina Bay Sands fins i tot resulta maca. Tot és net i polit, però costa lo seu defensar-la. En un article anterior deia que, en la meva opinió, no tenim res a aprendre de Las Vegas, ni de la seva cultura del joc ni dels seus nivells de criminalitat. Ara, per si algú digués que podríem aprendre alguna cosa de Singapur, diria que de Singapur tampoc en podem aprendre res. Ni som comparables, ni tenim
vocació d’exportar desgràcies a la resta de la humanitat. No som un paradís empresarial per a multinacionals, no som una illa de rics rodejada de tercer món on els drets de ciutadania depenen del color del passaport que cadascú porta a la butxaca.

Conclusió, hem d’ajudar al nostre Govern a que pugui dir al Sr. Adelson, “Eurovegas NO Gràcies, aquest no és el nostre model”. No som un vulgar “no-lloc”, som una nació. I l’hem d’ajudar a que ho pugui dir sense que ningú l’acusi de no haver fet prou pel país.

Josep Centelles és urbanista i enginyer industrial i treballa a Institut Internacional de Governabilitat de Catalunya

Veure també el seu article:

Eurovegas, la farsa de Barcelona vs. Madrid

Comments
One Response to “Casinos, valor afegit negatiu (no juguem amb el joc)”
Trackbacks
Check out what others are saying...


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: