De com l’avi Sheldon i els seus néts polítics van salvar Catalunya tot canviant la fruita per fruitetes lluminoses

10 de juliol de 2012

Per Agustí Cruz.

Panoràmica del complexe Eurovegas des de l’autovia de Castelldefels (foto original de Las Vegas, per Agustí Cruz

Hi havia una vegada un país d’alegres polítics que eren fills, majoritàriament, de famílies benestants dedicades al comerç, a la indústria, a la banca, i a d’altres negocis tan respectables com lucratius.

Gràcies al seu somriure, al seu dinamisme i, perquè no dir-ho, a les seves reiterades aparicions en televisió, aquests homes de fluida oratòria eren admirats per molts dels seus súbdits votants, que pensaven quanta sort havien tingut de triar a uns representants tan responsables, pragmàtics, cultes, guapos i ben parlats, d’anglès fluid i títol universitari, fins i tot expedit en algun cas per alguna universitat estrangera. La seva targeta de presentació era la del “seny”, la de l’amor a la pàtria i a la senyera i la del treball constant i esforçat a imatge del petit botiguer de barri, però també a imatge de l’alt directiu, fos president de Banca Catalana o gran de la música palatina de mà ràpida i creu agraïda.

Aquests representants polítics, quan eren nens, havien gaudit majoritàriament de l’exemple de sacrifici quotidià dels seus pares, que lluitaven per mantenir els negocis i el nom de la família al més alt del panorama empresarial i social de l’època. En efecte, els seus progenitors, com alguns dels seus avis, havien hagut de lidiar amb els increments dels costos de producció, la reducció dels marges de beneficis, la competència d’altres empreses del sector i fins i tot amb les primeres i insidioses lleis ambientals i de protecció dels treballadors, que no deixaven de posar entrebancs a la natural expansió il·limitada que tot home de bé precisa experimentar per sentir que la seva vida ha valgut la pena i que el seu penis segueix en forma, sempre en nom de la seva família i del seu país, tot sigui dit.

Aquells homes, que van aixecar el país, que literalment el van alçar a uns quants metres per sobre del sòl a base de parets, xemeneies i polígons industrials, mai van desistir en l’afany de proporcionar als seus fills una educació de qualitat, per descomptat en escoles privades i fins i tot a l’estranger si hi havia ocasió.

Així doncs, mentre els rius catalans començaven a baixar cada vegada més plens de colors i més buits de peixos, mentre l’aire de Catalunya s’omplia d’olors estranys, penetrants i tanmateix exòtics, i mentre a les platges florien innombrables jardins de maó, els fills d’aquells homes creixien amb la certesa que ells, com els seus pares, representaven els ideals de tot un país. I, amb aquest convenciment, aprenien aquelles eines que els convertirien en els capitans de la futura nau “Catalonia”: economia moderna, gestió d’empreses, banca, enginyeria industrial i financera, lideratge, carisma, arribisme, nepotisme, sonriurisme hipocrèsic i el sublim art polític de fer favors a canvi de favors, això sí, amb els diners de tothom, per tractar-se d’afers del més alt interès públic.

Amb el temps, aquells fills i filles de Catalunya van pujar molt amunt, van fer cèntims, propietats i bons i importants amics i un dia, per fi, van ser cridats a governar el país que estimaven i es van adonar que els que estaven abans, fills també però més de famílies treballadores, s’havien fos els calers en subsecretaries, cotxes oficials, viatges oficials, informes oficials i entrecots extraoficials al punt. En conseqüència, els nou vinguts es van veure obligats a retallar despeses, començant pel més car: l’educació i la sanitat, ja que sabien , per experiència pròpia, que les escoles privades són millors i que qualsevol es pot pagar una mútua (fins i tot es pot posseir una, com els passava a alguns dels seus amics).

Però, ai, molts desagraïts es queixaven, es manifestaven i a més començaven a canviar de canal de televisió o, directament, de canal de comunicació, farts de veure sempre als mateixos polítics, economistes i tertulians repetint aquell missatge d’austeritat del qual, dit sigui de passada, eren dignes exemples de tant com pensaven en retallar-se sous, dietes i prebendes.

Va ser llavors, quan l’atur amenaçava d’aturar gairebé tot el país (a excepció dels diaris esportius), que va aparèixer al cel de El Prat, com l’entranyable avi de la coneguda havanera, l’avi Sheldon: un orgullós, trempat i grassonet magnat a imatge d’algun dels nostres rebesavis indians que van emigrar pobres i es van fer rics a Amèrica (encara que ningú vol saber exactament com). I l’avi Sheldon es va oferir a salvar el país amb una mega-injecció de cash a la manera catalana, és a dir: “tu, que ets més pobre, reserves la millor taula del millor restaurant, poses la limusina fins allà, em canvies la decoració i la carta perquè estigui al meu gust, i pagues només el vermut -això sí, a base de marisc-; a canvi, jo et convidarè a dinar”.

I, com que encara hi havien uns pocs diners públics gràcies a tanta austeritat, i també es podien demanar més crèdits, ja que alguns dels amics dels nostres prohoms no només tenien mútues i empreses constructores, sinó també càrrecs en certs bancs recentment rescatats, els representants del poble català van posar fil a l’agulla. Ràpidament, van aplanar regulacions i informes ambientals i van formigonar l’altre temps fèrtil horta del Baix Llobregat des dels carrers de Cornellà fins al mateix aeroport on aterrarien els cinc milions ¿o eren quatre-cents milions? de turistes. En efecte, tot es va poder posar en marxa in the wink of an eye, que “pagant, Sant Pere canta”, i va ser així que l’avi Sheldon i els seus néts polítics van salvar Catalunya.

La van salvar de l’avorriment, gràcies als casinos i a les noies de moral distreta que alegraven els carrers. La van salvar també de la depressió, gràcies a les pastilletes, capsuletes i ratlletes que alegraven la perspectiva vital dels ciutadans. I la van salvar, a més, de la recessió, ja que molts familiars, amics i coneguts dels protagonistes d’aquesta història es van fer rics en molt pocs anys gràcies als diners públics, a l’especulació i als crèdits, i així van poder donar treball (bé, un xic precari i mal pagat, tanmateix d’acord amb la situació i la nova legislació laboral), a milers de treballadors, no recordo si van ser 15.000 o 250.000.

I pels catalans de peu de carrer, que cercaven feina, cobraven sous de pena cas de tenir-ne, o depenien dels menjadors socials, era un orgull veure aquells gratacels llampants i aquelles desfilades de turistes rics o benestants d’altres païssos que envaïen el Baix Llobregat i donaven lluentor a tanta grisor quotidiana. I no els importava haver deixat de menjar aquells tomàquets i aquells pebrots tan bons i portats de tan a prop, ni que haguèssin deixat de venir aquelles aus tan maques del delta (que, val a dir, mai havien donat gaires calerons a ningú), ni que tots aquells crèdits que s’havien demanat per tanta obra i per tant ocellot de corbata els haguèssin de pagar els seus fills (cas que no poguessin emigrar a Alemanya o a la Xina, és clar).

Comments
3 Responses to “De com l’avi Sheldon i els seus néts polítics van salvar Catalunya tot canviant la fruita per fruitetes lluminoses”
Trackbacks
Check out what others are saying...
  1. […] De com l’avi Sheldon i els seus néts polítics van salvar Catalunya tot canviant la fruita per fr… * […]

  2. […] català al bloc Aturem Eurovegas: De com l’avi Sheldon i els seus néts polítics van salvar Catalunya tot canviant la fruita per fr… Me gusta:Me gustaBe the first to like this. ÚLTIMA HORA CIBERACIÓN: No volem Falconeria a […]

  3. […] De com l’avi Sheldon i els seus néts polítics van salvar Catalunya tot canviant la fruita per fr…, Aturem Eurovegas, […]



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: