Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat: “Eurovegas: el joc que ens posa en risc”

Posted by arpella on Juny 21, 2012 · 4 comentaris 

Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat

Maig 2012

Darrerament moltes persones han expressat que Eurovegas és un mal negoci per a Catalunya. Hi
ha diversos arguments en contra, pel model econòmic, social i laboral que representa i també des
de la perspectiva cultural i de la sostenibilitat, que, de fet, engloba tots els anteriors. En la
proposta que coneixem hi ha punts que toquen de ple la dignitat col.lectiva.

Els ciutadans hem d’aportar arguments al debat i deixar ben clar què pensem, què volem i què
ens convé.

Callar és una posició indigna, ja que qui calla pot ser còmplice del poder mediàtic amb que
compten alguns dels potentats que s’han fet rics gràcies a la desregulació del joc i de
l’urbanisme.

Eurovegas és l’antítesi del que necessitem per superar la crisi, ja que es basa precisament en el
model que ens hi ha conduït. Es vol aconseguir una adhesió irreflexiva a tot allò que ve
acompanyat d’anunci d’inversions, de llocs de treball i de creixement econòmic, sense tenir en
compte que precisament el Sr. Adelson representa el perfil de negociant que ha estat una de les
causes importants de la crisi econòmica actual. Eurovegas, o el model que representa, és una
forma de captar inversió mitjançant estratègies anacròniques. Més aviat representa un notable
risc per al conjunt de la comunitat i del territori per la clara vinculació negativa que equipaments
d’aquestes característiques poden tenir amb la seguretat de les persones i amb l’entorn.
Els efectes socials negatius són constatables quan analitzem que, 80 anys després de la
construcció de Las Vegas, l’Estat on s’ubica, Nevada, ocupa la posició 46, entre els 50 Estats de
la Unió, pel que fa a la qualitat de les escoles; la posició 42, pel que fa a la salut dels ciutadans i
ciutadanes, i la posició 45, pel que fa a la proporció de joves amb títols universitaris. D’altra
banda, ocupa la tercera posició en nombre de crims violents, la segona en nombre d’execucions
hipotecàries i la primera posició pel que fa a desocupació. Nevada és l’Estat amb l’índex d’atur
més elevat de tot Estats Units.

Però no podem deixar de banda que, bàsicament, l’objectiu d’Eurovegas és incrementar
substancialment l’oferta de joc en un àmbit territorial determinat. La prova la tenim en l’interés
que ha mostrat Cirsa per ocupar també aquest espai, una empresa vinculada al sector del joc, que
gestiona i controla milers de màquines recreatives a Catalunya.

I és que per a alguns aquest pot ser un negoci llaminer. La quantitat jugada a Espanya l’any 2007
va ascendir a 30.989,59 milions d’euros, dada que indica la importància d’aquest sector
d’activitat en l’economia estatal. A Catalunya la quantitat jugada l’any 2007 va ser de 4.897,21
milions d’euros, i som la segona Comunitat Autònoma per quantitat jugada, només per darrera de
la Comunitat de Madrid. Per això, tot i que alguns responsables polítics s’esforcen a insistir en la
bondat global de la proposta turística, a banda del joc, que podria representar Eurovegas, la
realitat és que el joc n’és una estratègia central.

El joc és una activitat clau per a Las Vegas Sands Corp. D’acord amb la informació feta pública
pels representants del Sr. Adelson, els casinos equivaldrien a un terç del negoci total
d’Eurovegas, tot i ocupar del 2% al 4% de l’espai físic de les instal·lacions del macrocomplex.
Pot semblar una superfície petita, però la previsió és que els casinos signifiquin el 35% dels
ingressos totals. En realitat, més de la meitat dels ingressos de l’empresa del Sr. Adelson (el
56,3% l’any 2004, l’últim any del qual hi ha dades públiques disponibles) procedeixen dels seus
casinos –una proporció similar o lleugerament inferior al pes que tenen els ingressos de casinos
en altres grans empreses del sector com MGM Mirage, IGT, Harrah’s o Caesars–. De fet, Las
Vegas Sands Corp., que va estar a punt de fer fallida l’any 2009, es va salvar gràcies als
ingressos (2.990 milions de dòlars l’any 2011) del seu casino de Singapur, el Marina Bay Sands.
Per tant, el primer objectiu d’Eurovegas és que la gent jugui, i que jugui com més millor i com
més diners millor. Els aspectes socials, mediambientals o relatius al foment de l’economia
productiva són secundaris per al projecte. Eurovegas va adreçat a les persones i el que vol és
incitar-les a jugar als casinos. Uns casinos, que, sense ànim de demonitzar, són el primer model
de joc en el rànquing de “duresa” del joc. Cal dir, però, que el joc a Catalunya té un contingent;
és a dir, hi ha un numerus clausus de cadascuna de les modalitats de joc presencial. Així, tenim 4
casinos, un màxim de 750 bingos, un màxim de 125 salons de joc i unes 40.000 màquines
recreatives (conegudes com “escurabutxaques”). Eurovegas distorsionaria, doncs, de forma
alarmant i preocupant l’oferta de joc existent.

Els jocs d’atzar són des de sempre una activitat recreativa comuna a moltes societats i inclouen
un munt d’activitats realitzades en una gran varietat d’espais per molts grups de persones. Cada
vegada que apostem diners o alguna cosa de valor sense conèixer els resultats de l’aposta, prenem
part en un joc d’atzar. Per a la majoria de persones els jocs d’atzar poden ser un entreteniment,
però d’altres poden perdre el control del seu comportament i llavors l’entreteniment esdevé una
necessitat que es complica progressivament i que pot tenir greus conseqüències per a elles i per
al seu entorn.

El joc problemàtic és un terme ampli que es refereix a tots els patrons de conducta relacionats
amb el joc que interfereixen en la vida personal, familiar o laboral, i que poden posar-la en perill.
El joc patològic representa l’extrem més greu d’una implicació continuada en el joc problemàtic.
El joc patològic (o ludopatia) és un trastorn mental tractable que es caracteritza per una pèrdua
de control sobre el joc, en què es juga per recuperar les pèrdues i s’acompanya de mentides,
alteracions en la feina i en la vida familiar, i sovint també implica deutes i la realització d’actes
il·legals. Es pot dir que el joc patològic és el tram final d’un cúmul de problemes relacionats amb
els jocs d’atzar.

El joc de risc i el joc problemàtic són diferents graus de complicació en les persones jugadores
que encara no tenen una conducta patològica, però que ja no practiquen un joc d’entreteniment.
Per tant, aquestes persones tenen més possibilitats d’experimentar un problema de joc patològic.
Tot i que el joc de risc no és una condició clínica definida, en general és considerat com el joc
que pot comportar un dany físic o emocional per al jugador i per a altres persones.

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya va realitzar un estudi epidemiològic de
prevalença del joc patològic en la població adulta de Catalunya els anys 2007 i 2008.
Aquest estudi recull els resultats d’una enquesta exhaustiva sobre la participació en jocs d’atzar
amb aposta i els problemes que hi estan relacionats, amb una mostra representativa de població
adulta resident a Catalunya. L’objectiu principal va ser determinar la prevalença del joc
problemàtic a Catalunya i identificar els grups de població més afectats per aquest trastorn. Els
resultats també proporcionen informació sobre l’impacte del joc problemàtic a Catalunya, per tal
d’ajudar a la planificació de noves accions des de l’òptica de la salut pública.
L’estudi evidencia que la majoria de les persones adultes de Catalunya han participat en
activitats relacionades amb el joc durant la seva vida (91%). Pel que fa a la participació segons el
tipus de joc, destaca que el 77,1% han participat en jocs de loteria, seguit del 19,3% de les
travesses, el 6,8% de les màquines recreatives i el 5,9% del bingo. Comparativament, els motius
per jugar entre la població en general són que s’hi poden guanyar diners i que són diners fàcils.
En canvi, els jugadors problemàtics i els patològics juguen significativament més que els
jugadors no problemàtics per fugir dels problemes i perquè ho consideren emocionant i un repte.

Segons l’estudi, la prevalença de persones afectades a Catalunya seria la següent:

• Jugador de risc: un 2% de la població, que representa aproximadament 116.000 persones.
• Jugador problemàtic: un 0,5% de la població, que representa aproximadament 29.000
persones.
• Jugador patològic: un 0,2% de la població, que representa aproximadament 11.500
persones.

El primer tipus de joc escollit pels jugadors problemàtics i patològics van ser les màquines
recreatives amb premi, seguides per les partides privades. Entre els assessors del joc i els
investigadors hi ha una forta creença que les màquines electròniques (EGM) són més addictives
que qualsevol altra forma de joc. Les màquines electròniques són la forma de joc més rendible. A
escala internacional, una creixent proporció de jugadors problemàtics i patològics que contacten
amb les línies d’ajuda o accedeixen a un tractament indiquen com a tipus principal de joc les
màquines recreatives amb premi.

L’informe resumeix l’evidència científica més recent sobre els factors biòlogics, psicològics i
socials, una combinació de factors de risc que contribueixen al desenvolupament del joc
patològic, com en el cas de molts altres trastorns psiquiàtrics. Entendre aquests factors de risc
serveix per centrar l’atenció en com ha de ser la prevenció, el tractament i la intervenció precoç.
Hi ha un nombre de factors socials que influeixen en el comportament del joc i que podrien
contribuir al desenvolupament del joc patològic. Des d’una òptica política, una de les qüestions
més importants és si la creixent accessibilitat i oferta de jocs d’atzar amb aposta augmenta els
índexs de prevalença de joc patològic en la població.

Els resultats de diversos estudis demostren que la localització d’un nombre més gran
d’establiments de joc en una comunitat està associat a índexs de joc problemàtic i patològic que
són aproximadament el doble del que tenen aquestes comunitats sense aquests establiments. Per
tant, és del tot inacceptable que algunes de les condicions que han posat sobre la taula els
representants d’Eurovegas promoguin la permissió de jugar a les persones que consten en els
registres d’auto-prohibició d’entrada a establiments de joc i també l’accés als menors d’edat.

Els menors, per tant, estan en situació de vulnerabilitat extrema en relació a aquests tipus de jocs,
i què no direm de les persones que, després de calvaris personals i familiars, tenen prou força per
demanar ser inscrits en el registre de prohibicions i ara se les alliberaria d’aquesta prohibició. A
Catalunya la inscripció en el registre es fa per un mínim d’1 any i un màxim de 5 anys.
Estem parlant de salud, d’activitats que afecten directament la salud de moltes persones, a elles i
al seu entorn familiar i social.

Ens hauríem de preguntar: per què en el debat sobre aquest lamentable projecte no s’ha sentit
fins ara la veu de les associacions i entitats que ajuden les persones jugadores? La resposta la
podem trobar en el fet que no hi ha una veritable xarxa civil i social en defensa d’aquestes
persones, ja que el sector del joc mateix s’ocupa de neutralitzar els modestos intents
d’associacionisme. Cal tenir en compte que es tracta de persones malaltes, per tant en situació de
vulnerabilitat, i que majoritàriament es recolzen en entitats terapèutiques que habitualment no
són entitats de denúncia i de confrontació, sinó de reparació.

Tal com recull Carles Boix (diari Ara, 14/02/2012), si els fectes econòmics directes (en ocupació
i renda) del projecte Eurovegas són mínims o fins i tot contraproduents, les seves conseqüències
socials són clarament negatives. Els costos psicològics associats al joc semblen indiscutibles.
Segons indica Boix, als Estats Units la probabilitat d’anar a la presó és del 21,4% entre els
jugadors patològics, del 10,4% per als jugadors problemàtics i només del 0,4% entre els no
jugadors. Mentre que el 10,7% dels jugadors patològics es declaren en fallida, només el 3,3%
dels no jugadors ho fan –una proporció de 3 a 1. Les proporcions (de jugadors patològics
respecte a no jugadors) en qüestions de salut són xocants: 6 a 1 en consum de drogues (més de
cinc dies seguits); 22 a 1 en addicció a l’alcohol; 57 a 1 en presència de símptomes maniàtics; 5
a 1 en malalties mentals, i 200 a 1 en episodis de depressions. Aquests efectes psicològics tenen
una traducció social immediata. El nivell de violència domèstica puja amb el joc: entre un 25% i
un 50% dels cònjuges de jugadors compulsius han estat objecte de violencia domèstica (National
Research Council, Pathological Gambling: A CriticaReview, abril 1999). Tot i que estimar
costos i beneficis socials és difícil, la recerca actual calcula que un jugador patològic suposa un
cost anual (des de pèrdua de productivitat fins a manteniment de presons) d’uns 10.300 dòlars, i
un jugador problemàtic, d’uns 2.950. Sobta, segons Boix, ateses les xifres examinades, que hi
hagi cap comunitat política que pugui estar interessada a convertir-se en un pol d’atracció (i de
generació) de jugadors patològics. Potser per això el govern de Singapur va decidir protegir la
seva ciutadania i els obliga a pagar una taxa de 2.000 dòlars anuals per poder entrar al Marina
Bay Sands.

D’altra banda, la National Gambling Impact Study Commission, creada pel Congrés dels Estats
Units, conclou en el seu informe del 1999 que els governs locals (i estatals) es converteixen en
“un soci dependent del negoci del joc” fins al punt de perdre la capacitat de regular i disciplinar
el sector. Arribats a aquest punt, l’únic que hi pot posar ordre és un govern de fora. Per exemple,
la màfia només va desaparèixer de Las Vegas els anys 80 després de la intervenció del govern
federal de la mà de l’FBI. I es pregunta Carles Boix, i ens preguntem nosaltres, això és el que
volem per a Catalunya?

Queda clar, doncs, que no tenim res a aprendre de la cultura del joc de Las Vegas, basada en la
il.lusió de l’enriquiment immediat i gratuït. Sabem que per cada cas de sort n’hi ha cent que
condueixen a la més absoluta desgràcia. Una cultura de negoci que, per una banda, genera un
magnat, però, per l’altra, milers de persones desgraciades. És a dir, un model de negoci que
inherentment comporta desigualtat social. La ciutat de Las Vegas té nivells de “crim violent” 2,5
vegades per sobre de la mitjana dels Estats Units. No tenim res a aprendre d’una forma de
guanyar-se la vida que comporta prop de 8 homicidis per cada 100.000 habitants a l’any, segons
dades de l’FBI.

El Sr. Adelson està sent investigat pel Departament de Justícia dels Estats Units per comprovar si
ha violat les lleis federals pels seus possibles vincles amb el crim organitzat a la Xina. El magnat
nord-americà ha rebut denúncies per la seva forma de fer negocis, en especial a Macao, on se’l
vincula amb la màfia xinesa del joc (triades). Investigació i denúncies a més de per connexions
mafioses, per blanqueig de capitals i soborns. Sembla que les seves companyies són el
paradigma de la més salvatge especulació bursàtil.

Els instruments internacionals de lluita contra el crim organitzat consideren que els negocis del
joc són els més utilitzats pel blanqueig la financiació il·legal i, una nova tipologia de criminalitat
financera en sectors desregulats. Roberto Saviano, reconegut expert en la màfia, ha escrit
recentment que Eurovegas es pot convertir en “el centre de reciclatge mafiós d’Occident”. A tot
això haurem d’afegir el que implicaria un augment considerable de la presència d’unes màfies
que ja actuen ara a Catalunya (i que ja preocupen el Cos de Mossos d’Esquadra) i que veurien
incrementades brutalment les seves expectatives, el seu poder i la seva capacitat de penetració en
la nostra societat.

La proposta per fer modificacions regressives de lleis que fins ara han guiat la nostra convivència
produirà, sens dubte, una erosió en la cohesió social. És curios que vulguin fer canviar moltes
lleis, però que no diguin res sobre regular els sectors dels quals indirectament viuen i que
funcionen inevitablement amb diner negre. És evident que Eurovegas, més enllà de la
delinqüència que els ciutadans i ciutadanes no veuríem (les màfies, la de coll blanc, la dels
propietaris, la de ”junkets”), seria un centre d’atracció de tot tipus de delinqüència, de la que
causa alarma social perquè es percep al carrer: violència, robatoris, tràfic de drogues, etc. Cal no
oblidar, a més, que Eurovegas es dotaria (com ja ho fan altres establiments de la companyia)
d’un sistema de seguretat privada que expulsaria bona part d’aquesta delinqüència comuna cap
als municipis veïns.

Hem de tenir present que l’actual política de retallades ha comportat una disminució
considerable dels efectius policials destinats al Baix Llobregat. Per posar tan sols un exemple:
l’any 2012 ha suposat una disminució del 36% dels vehicles de quatre rodes del Cos de Mossos
d’Esquadra destinats a la Regió Policial Metropolitana Sud (on s’ubicaria Eurovegas). També
s’ha registrat una rebaixa en el nombre de mossos destinats a les diferents comissaries del Baix
Llobregat. La instal·lació d’Eurovegas augmentaria considerablement la delinqüència al Baix
Llobregat, en uns anys de retallades dels recursos destinats a la seguretat pública, mentre
Eurovegas es veuria protegida pel seu sistema de seguretat privada. (El Sr. Adelson gasta més
2,5 milions de dòlars anuals en la seva seguretat i la de la seva família).

Qui pagaria, doncs les conseqüències serien les poblacions veïnes, que suportarien l’activitat
delinqüencial derivada de l’aglomeració d’Eurovegas, ja que els delinqüents trobarien més
facilitats per practicar robatoris, actes violents o tràfic de drogues en aquestes poblacions. A més,
a les ciutats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona es podria produir un “efecte crida” de persones
a la recerca de feina o de viure d’activitats clandestines. En aquest sentit, cal tenir present que a
Las Vegas resideixen 18.000 persones sense sostre que malviuen dels residus dels casinos.
Tot plegat, doncs, aquest projecte no aconsegueix despertar expectatives positives ni il·lusionants
de cara al futur, ans al contrari: aconsegueix que encara el mirem amb més pessimisme.

Fa més d’un quart de segle que estem dissenyant i implementant estratègies de qualitat,
d’economia del coneixement, de creativitat i d’innovació, estratègies sostenibles que podem
deixar amb orgull a les generacions futures. Hem acumulat molts esforços per fer un Parc Agrari,
per protegir el medi i no esgotar el recurs de l’aigua, per construir consorcis de
desenvolupament, etc. I també des de fa molt de temps estem fent universitat amb post-graus
d’excel.lència per projectar-nos al món amb personalitat i dignitat. Val a dir que no anem
malament, i que la crisi ens ha de fer insistir en aquest camí. I hem de saber veure, i fer veure,
que la crisi es concentra, s’esplaia i afecta en profunditat justament en els sectors econòmics que
van créixer al marge d’aquesta estratègia de qualitat, que són els sectors econòmics que van viure
de l’alegria de l’especulació seguint models exactament iguals als que planteja Eurovegas. “Si
caus en un forat, para de cavar”, i que ve a dir que no solucionarem un problema fent servir la
mateixa lògica que el va crear.

El que ens cal és impulsar projectes sòlids i atractius d’innovació per al país. Cal un canvi
cultural profund que ens porti a valorar el capital agronatural que tenim. Cal un canvi en el
paradigma productiu, que vinculi competivitat amb cohesió social i amb sostenibilitat.
Cal dir que no volem Eurovegas, que no ens convé el model que representa, que aquest joc és un
joc molt perillòs, un joc que posa en risc el nostre futur.

Conxita Sánchez

Presidenta de la Comissió d’Acció Cívica

Fonts

· Estudi Epidemiològic de Prevalença del Joc Patològic a la població adulta de Catalunya (2007-2008).
Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.
· Carles Boix (Ara, 14/3/2012)
· Josep Centelles
· Jaume Bosch
· Mercè Claramunt

Altres documents del CECBLl

L’agricultura del Delta del Llobregat  

Els aqüifers del Delta del Llobregat

El desenvoluopament turístic

Per un desenvolupament de qualitat: no al model que representa Eurovegas

Arxivat sota Entitats, Legal